Fins a la medul·la

.
D’entre tots els mons possibles, el més sincer. Les pestanyes salvatges banyades amb llum, les cuixes calentes cremant al frec, vestits de rebaixes volant al vent. La brisa de la matinada tensant la distància que ens separa i córrer fins que se’ns mori l’alè. Somriure encara que se’ns hagi quedat por entre les dents. I és que des que et conec que és com estiu. Des que estem junts que és com estiu. Tots els intents fracassats desemboquen en una pistola de joguina apuntant les parets estúpides que ens han deixat d’acollir. Guerra d’aigua als carrers del record i nostàlgia avall sense rems. Pigues a les galtes, refrescs de flors. Si m’haguéssis vingut a buscar al búnquer t’hagués dibuixat un paisatge guaíssim als palmells. Però ara una altra història amb més matins d’aquesta vida-batec que em segueix.